Arhiz

Quan no ens en passa una, ens en passa una altra!

Ja tornem a ser aquí amb moltes aventures per explicar…Sentim el retard, però us prometem que valdrà la pena! Us explicarem les aventures al més pur estil “Pekín Express” que vem viure quan vem anar d’excursió a un poblet enmig del Caucas anomenat Arhiz. El plan era sortir dissabte de bon matí fins a Nijny Arhiz, on hi ha uns monestirs del s. XI, passar la nit al monestir (perquè teòricament s’hi pot dormir) i l’endemà visitar el poble d’Arhiz i tornar a Pyatigorsk. Doncs bé, ara us explicarem el que va passar realment…

 

Dissabte 24 d’octubre, 7:00h. Parada d’autobusos de Pyatigorsk:

El panorama era el següent: gent amb mil bosses fent cua per entrar a minifurgonetes. Nosaltres, 8 d’ells. Gràcies a Déu, vem ser prou intel•ligents com per haver comprat els bitllets el dia anterior. De manera que vem tenir al darrera una pila de russos cagant-se en nosaltres perquè els hi havíem pres el lloc a la minifurgo. Tonto el último. Jejeje! Aquí podeu veure les condicions en les que vem viatjar durant 2 hores.

Dins la marshrutka

Després del moment “refugiat”, seguim amb la narració dels fets. Una vegada arribats a la primera parada, vem haver d’agafar una altra marshrutka (és a dir, minifurgorussa). El conductor anava, evidentment, sense cinturó (para qué!), amb la mà fora de la finestra, menjant pipes i mirant el paisatge…En fi… La nostra parada va resultar ser enmig d’una carretera sense res al voltant. Però, per sort, una dona molt amable li va dir al conductor que anàvem a veure els monestirs i ens va deixar una mica més endavant (a tocar del caminet que duia a l’entrada dels monestirs). Així que una vegada vem haver trobat l’entrada, vem anar a la “recepció” a preguntar si hi havia lloc per a dormir (nosaltres anàvem la mar de tranquil•les perquè el polonès, en Dawid, ens havia dit que sí, que no patíssim). Ens van dir que sí que hi havia lloc, però que necessitàvem tendes… hola? Bon dia? Per què no ho sabíem? Ja ens veus a nosaltres perduts enmig de la muntanya sense lloc on dormir… En fi… Almenys ens van dir que a les 17h passava una marshrutka cap a la ciutat d’Arhiz.

Vem passar tres hores fent la visita. Els monestirs estaven força mal conservats per dins, però eren bonics de fora. Aquí teniu la foto d’un d’ells.

I aquí teniu una foto com a prova de les pintes que portàvem per entrar al monestir… ja sabeu que per les dones és obligatori tapar-se el cap a les esglésies ortodoxes. D’esquerra a dreta us presento a: la gitana del poble, la Verge Maria, la refugiatta de la Romania i la castanyera!! Quines pintes! Jejej!

Una vegada ja ho vem haver visitat tot, va començar la gran aventura…

 

17:00h, “parada” enmig de la carretera esperant la marshrutka:

Vem esperar una hora a que vingués la maleïda marshrutka. El sol es compensava a pondre i, òbviament, començava a refrescar… Estàvem perduts enmig del Caucas, sense lloc on dormir, ni cap mena de transport i, a sobre, gelats! La gent que hi havia per allà ens va dir que no passaria cap marshrutka.. Així, donant esperances!

Llavors vem decidir que era hora de posar-se a negociar amb la gent un preu perquè ens portessin fins a Arhiz. Mentre l’Alberto i el Dawid feien això (obviously, això és Rússia i aquí els homes són els “cap” de grup…) de cop se’ns va parar un cotxe al davant. L’home que conduïa em va dir (Sandra): “Us porto a Arhiz”. Al moment, la meva resposta va ser “No, gràcies”. I ell em va dir: “gratis”. Llavors, com a bona catalana, m’ho vaig començar a pensar. Li vaig dir que érem molts i que no hi cabíem. Va ser llavors quan 2 cotxes més es van aturar… Eren amics seus i ens volien portar al poble i gratis!!! Vem dir que sí!! Així que ens vem repartir en els cotxes i vem marxar…

Aleshores ens vem adonar que els conductors no anaven precisament sobris… Ens van començar a oferir vodka (sí, mentre conduïen i es giraven per donar-nos l’ampolla)… Vem decidir que la millor manera que el conductor no begués, era bevent nosaltres! Així que vodka amunt, vodka avall!! El meu conductor ens va dir que ja s’havia begut una ampolla i mitja de vodka ELL SOL!!! Per colmo, ens va dir que era jutge… i que el seu amic treballava a l’antic KGB… així va el país!! Després de moltes converses sobre la seva raça (era de Txerkiesk, un poble de per allà), i de regalar-li unes ulleres de sol a l’Alberto (perquè si no acceptava, s’ofenia i el feia baixar del cotxe.. :S) ens va dir que una senyora d’Arhiz que tenia un hotel, li devia un favor i que podíem dormir allà per un preu assequible!! Així doncs, vem dir que d’acord (a veure qui s’atrevia a dur-li la contrària jajaja) i vem passar a buscar la senyora. Després vem anar a l’”hotel”, on ens vem reunir amb els altres.

Aquesta era la nostra “casa”. Tota per nosaltres pel mòdic preu de 2,5€/persona i nit!!!! Petit problema: el lavabo (i a tot li diuen lavabo en aquest país; véase forat a terra amb portes) era a fora el “jardí” (que era una espècia de pineda). No hi havia aigua en tota la casa, així que la senyora ens va donar una galleda plena per poder-nos rentar una mica… Feia un fred horrorós! Ja era fosc i teníem gana, així que vem decidir que era hora d’anar a buscar alguna cosa per menjar.

Ens vem dividir en dos grups (és que clar, no hi havia pany ni clau i algú s’havia de quedar a vigilar les coses jajaja). No trobàvem res per menjar, així que en un dels camins (que no carrers) hi havia una porta entreoberta amb llum i vem decidir picar i preguntar. Hi havia dues senyores superautèntiques que ens van dir que elles feien menjar. Així que vem dir que ja ens anava bé i ens van preparar el que volíem. Tenien una olla de borsh preparada (és una sopa típica russa), i ens van dir que ens la podíem endur i tornar-la l’endemà!! També vem decidir què volíem per esmorzar, perquè van dir que així tindrien els ingredients per a tot! Més maques!! Vem estar parlant molta estona amb elles i eren un encant!! A més, com us podeu imaginar, ens va sortir baratíssim!!!

 

Diumenge 25:

Volíem fer una excursió a la muntanya. Així que vem llogar una furgo amb conductor i vem marxar. La furgoneta era d’estil militar, molt antiga. El més interessant de tot va ser el camí… una hora de bots i riures!! Eren aquells típics camins de PEDRES, BASSALS, ROQUES i BOTS que ningú que estigui bé del cap s’atreviria a fer amb un cotxe que no vulgués destrossar!! Doncs ells, com si fos el més normal del món!! No us exagerem, vem donar-nos molts cops al cap contra el sostre, els uns contra els altres i contra les finestres!!! És impossible d’explicar amb paraules… però vem riure molt i patir una mica! Jeje! Un cop a dalt, les vistes eren molt boniques. La muntanya de darrera, ja era Geòrgia. Estava nevada i era preciosa.

Després d’una estoneta de passejar per allà, vem marxar.

Una marshrutka, un tren i 5 hores més tard, vem arribar a casa molt cansats però havent passat un cap de setmana inoblidable!

Hola de nou!!!

Ja tornem a escriure amb més notícies i històries! Permeteu-nos que fem un petit parèntesis a la descripció i coneixença de la nostra ciutat d’acollida, per explicar-vos la nostra excursió d’ahir: Dombai!

Primer de tot us explicarem el trajecte: 4 accidentades hores d’autocar per culpa de les pirotècnies estomacals de la Sílvia, un guia que no va callar durant 4 hores seguides (en rus, evidentment, i no vem entendre RES DE RES, de fet la Sílvia fins que no li vem dir pensava que era un cassette) i les vaques que ens tallaven el pas perquè campaven al seu aire… Això sí, l’Anna va dormir les 4h i no es va enterar de res jaja.

No podem oblidar-nos de descriure l’autocar. Decoració dels anys 60 koreana i hortera a més no poder!

Preciosa cortina coreana jajaj

Els posavasos eren un filferro que pretenien ser rodons i aguantar quelcom que s’assemblés a un vas o una llauna, això sí, com a mínim amb la meitat del diàmetre habitual! Jajaj! El millor de tot: la porta del darrera… com us ho descriuríem… Si baixaves normal, et tallaves el cap… una imatge serà la millor explicació!

Aquí teniu la porta de l'autocar

Després d’aquesta aventura i passant per paisatges rupestres i camperols de la Rússia més profunda, vem arribar a la nostra destinació.

Primera parada (i obligatòria per a les dones): el lavabo. Recomanació per al viatger: evitar-los! 10 rubles per: forat a terra, pudor insuportable, absència de paper de vàter, portes que no tanquen i parets de plàstic amb forats tant a dalt com a baix per poder-te sentir acompanyada i no tenir la “desagradable” sensació de pensar que pixes sola. Visc-a Rússia!

Una vegada superada aquesta prova, vem agafar el “telehuevo” per pujar el primer tram. Primera vegada que tenim la sensació d’estar en un país civilitzat perquè hi ha màquines de forfaits electrònics. MEEEEEEEEEEEC!! Gran error. Les màquines no funcionaven, i us preguntareu per què… Doncs perquè estaven buides per dins!! Efectivament, l’aparença és l’únic que importa en aquest país… així que, per segona vegada, direm: Visc-a Rússia!

Això sí, les vistes eren precioses. A mesura que vem anar pujant, tot era més espectacular… Com un quadre: muntanyes escarpades amb els cims nevats, el cel d’un blau clar molt bonic, el sol brillant imponent i quatre núvols blancs que donaven una pinzellada al quadre i que el feien meravellós. Perdoneu-nos la cursileria, però el paisatge s’ho val!

Amb el Caucas al darrera (i a sota! jeje)

Quan vem ser a dalt de tot, uns 3100 m d’alçada, la imatge que vem veure ens va trasbalsar. I no us estem parlant de la bellesa del paisatge, sinó d’una imatge singular, tenint en compte que érem al cim d’una muntanya: un camell, un búfal, un mapache i un voltor! Això només podia passar a Rússia. Imatge següent (tant o més trasbalsadora que l’anterior): l’Alberto ballant amb el mapache, que l’imitava. Tot un espectacle.

L'Alberto i el seu amic, el Mapache

A dalt de tot feia mooolt fred i el vent era gelat! Tot i que valia la pena pujar-hi perquè es veia tota la serralada del Caucas. La vista era corprenent.

Amb les xineses al telecadira

El descens amb les xineses va ser molt divertit. Des del telecadira saludant a tothom que passava… en fi… A mitja muntanya vem dinar. Plat típic de la zona: una espècie de crêpe gruixut amb formatge a dins. Mentre dinàvem, vem veure a la tele un programa tipus “Factor X” del Caucas… no hi ha paraules per expressar el que vem veure, així que deixarem que la vostra imaginació es posi en funcionament… jajjaa!

Una vegada a l’autocar, tots a dormir (l’Anna la primera jajaja). Estàvem molt cansats després d’un dia intens, molt fred i mal dormits. A mig camí, quan ens vem anar despertant, ens van sorprendre amb un DVD de hits dels 80 (com a mínim…). Una sessió de videoclips, a qual més patètic i alhora divertit… Una bona manera d’acabar un bon dia: ballant i cantant al ritme del “Saturday night”. Dia rodó.

Avui que celebrem el nostre primer mes a la mare pàtria, hem decidit ensenyar-vos una mica com és la ciutat en la que vivim (que ja aniria sent hora…).

La vista des de l'habitació

Aquí teniu la meravellosa vista que se’ns presenta des de les nostres finestres. Us presentem: amics, Lenin; Lenin, amics! Sí, sembla mentida que a aquestes alçades del segle XXI, Lenin segueixi sent el líder indiscutible de la vida russa.

Al fons, la serralada del Caucas, nevat

Les vistes milloren una mica des de la cuina: si obviem els edificis de la ciutat, el paisatge és espectacular. Es veu tot el Caucas nevat i, dominant tota la serralada, l’Elvrus, el pic més alt d’Europa. També us hem de dir, que això només ho veiem els dies de sol, que són més aviat escassos! Just darrera la residència, hi ha el Mashuk, que és un turonet que es pot pujar en una horeta (sempre hi quan, un polonès no t’intenti assassinar fent-te pujar camp travessa per una drecera més empinada que Matussalem! Ejem ejem…). A l’altra banda de la residència hi ha el Beshtau (encara no hi hem pujat, però ja us informarem).

El Beshtau des del Mashuk

Quant a la residència en si, cal dir que és bastant cutrilla: una merda per fora, una merda per dins, i el luxe quan arribes al nostre pis. És impressionant la diferència que hi ha entre els pisos de russos i els d’estrangers! Tot i que les decoracions són quiques, no ens podem queixar perquè tenim de tot (fins i tot dutxa-hidromassatge!!!). A més, en el nostre pis tenim cuina i una aula d’estudi, tot nou i en bon estat. Mentre que als pisos dels russos hi ha fogonets a les habitacions, lavabos fastigosos i dutxes del segle passat (com a mínim).

Ara us explicarem qui són els nostres companys de resi:

-          7  xinesos mooooooooolt divertits: la Nina, la Dasha, la Rita, la Lena, la Marina, la YuanYuan i el Yura (tenen noms russos perquè els seus són impronunciables)

-          2 francesos: la Solène i el Raphael

-          1 italiana: l’Alenka

-          2 del Turkmenistan: una parella que es diuen Sasha i Sasha ( Aleksander i Aleksandra)

-          1 basca: l’Esti

-          1 egipci: el Ramés

-          2 polonesos: el David i la Magda

-          3 alemanys: millor ni en parlem… jejej

-          I les russes amb les que ens fem més (que viuen al pis de dalt): l’Alesya, l’Alina, la Lena, la Karina i la Valya

Festa a la cuina

Seguim la ruta per la ciutat. L’edifici del costat és la universitat. Edifici comunista que podríem definir com a màquina del temps. Us ho expliquem. A mesura que vas pujant pisos, la cosa va millorant (és a dir, millor no tenir classes a la planta -2 jajaja). Cada dia dinem allà per uns 2€, i és ben bo!! A la cafeteria ja ens coneixen i ja saben què volem per menjar… La gent de la facultat ens mira, ens assenyala i ens para per parlar-nos: som com animals de zoològic, però sense gàbia. Som l’atracció del dia a dia.

La façana de la Universitat

Per anar al centre agafem el tramvia. Val 9 rubles (aproximadament uns 20 cèntims d’euro) cada trajecte i es paguen al pujar, quan la “Konduktar” et veu i et dona un bitllet de la mida de l’ungla, estripat. La sensació és com si fóssim en un llit de bressol: es balanceja de cantó a cantó. Té molt d’encant, sempre i quan assumeixis que no correspon als nostres temps! Els carrers de Pyatigorsk són molt perillosos. I no us estem parlant dels russos, ni de la mafia, ni de res que s’hi assembli, sinó de l’asfalt! Pobre de tu que no miris a terra, perquè et trenques una cama!!! Els cotxes són de fa uns 50 anys, pel cap baix! Van sense cinturó, a la velocitat que volen, i, fet curiós, a les rotondes té preferència el que s’incorpora!!!!!!!!! Us ho podeu imaginar?? Aquests russos s’entesten en agafar una bona idea i transformar-la en russa! Jajaja!

Un tramvia amb el Beshtau al darrera

I els avis ens diuen que no sabem el que era la vida fa unes generacions… ara ja no ens ho podran dir! Jajajajaj!

Diari de 5 joves sense aigua!!!

Primer viatge des que som a Pyati.

Aprofitant l’avinantesa que no hi ha aigua a la ciutat (sí, el sistema és rudimentari però necessari per tal de tenir calefacció a l’hivern) hem fet una escapadeta cap al Mar Negre (dins el que cap és a prop, tot i que les distàcies a Rússia són relatives).

A grans trets, 3 dies immillorables amb una companyia excepcional: l’Alesya, una de les nostres amigues russes, que ha fet la currada de la vida per tal que aquests dies fossin un record inesborrable. Ens ha fet de guia, d’amiga, de família… tot el que podríem desitjar i més.

El tren; un món a part. Molt millor del que ens pensàvem després de tot el que ens havien dit. Tota una experiència, és impresionant la d’aventures que pots passar, la de gent amb la que pots arribar a parlar, i lo amables que poden arribar a ser. Per tal que us en feu una idea, ens van donar esmorzar, ens van regalar un clauer i ens han ofert casa i casi matrimoni a Ossètia. Què més es pot demanar a part d’una casa en un altre lloc més pacífic? Jajajaja

Primera parada: Krasnodar, la capital de Kuban, i no, no és Cuba. L’Alesya ens esperava a l’estació amb el seu cosí, campió de Rússia de boxe… juas! Per dues hores va semblar que havíem tornat a Europa: la gent vestia normal, hi havia botigues modernes, i els edificis estaven pintats i acabats. Això sí, música a tot drap pel carrer. Una ciutat molt bonica. Amb transport privat i gratuït, ens vam dirigir cap a Novorrossisk (Novoros para nos, los amigos!). Per gran sorpresa nostra, ens esperava un hotel als afores de la ciutat, a primera línia de mar. Habitació doble d’ús individual amb balcó amb vistes al mar Negre. Tot gratuït, cortesia del tiet superwailis, i no, no us pregunteu res, perquè som a Rússia, i en aquest país les coses no es qüestionen ja que els per quès és millor no saber-los. A la nit vam fer festa a l’hotel amb els amics de l’Alesya. Dia rodó.

Segona parada: Novoros, ciutat heroica de la 2aGM: visca el patriotisme rus. És un dels ports més importants del país. Ara bé, el que més ens va agradar va ser el dinar que ens vam fotre en una terrassa amb solet i vistes al mar Negre i carn per parar un tren.

Tercera parada: Anapa, ciutat marítima i una de les principals destinacions turístiques dels russos. Com a ciutat no hi ha gaire a explicar, però vam disfrutar com camells. Vam sopar a casa l’Alesya amb els seus pares i sa família. No hi ha paruales per descriure l’amabilitat d’aquesta gent! Menú: amanida, ratatouille i vodka per començar; borsh (típica sopa russa) i vodka per seguir; blinis (crêpes) amb caviar, smetana, mel i formatge i vodka; i per acabar, fruita i xampany. I no, lo del vodka no és un mite: és una realitat. I per si això no fos prou, ens tenien preparats uns regalets i una bossa plena de menjar, cerveses i xampany pel camí. Vam tornar a Novoros i vam sortir de festa, encara que, per què enganyar-nos, la festa la vam començar al taxi…

I l’endemà a la tarda ens esperaven 11 hores de tren compartides amb Hare Krishnas i l’esperança d’arribar a casa i trobar aigua. Doncs no, avui és divendres i encara no n’hi ha ni una gota… Ja hi tornem a ser:

Benvinguts a Rússia!!

Benvinguts a Rússia!

La catedral de Sant Basili

Creem aquest blog amb la intenció que pugueu seguir la nostra vida a Rússia: les nostres experiències, les impressions, les festes, les vivències, els shocks culturals, viatges… i, també, obviament, per seguir presents en el vostre dia a dia malgrat la distància.

Tot i que ja portem 15 dies aquí, volem seguir una mica d’ordre i no córrer. Per tant, començarem amb la nostra visita a Moscou, una de les ciutats més grans d’Europa i, probablement, la que fa més por.

Ens agradaria poder dir que és una ciutat preciosa, però, simplement direm que té molt d’encant…    Va… ara va de bo, tot i la presència comunista arreu de la ciutat, té racons increibles (una de les coses més impressionants és l’entrada a la Plaça Roja i el Kremlin, no hi ha paraules per descriure-ho), així que, en definitiva, ens ha agradat i la incorporem a la nostra de llista de recomanacions!

Ara bé, a Rússia s’hi ha d’anar mentalitzat: es respira comunisme. L’encant de la ciutat no és a la superficie, sinó que s’ha de saber trobar i només aquell que hi estigui disposat, el trobarà.

Cal dir que ens hem quedat amb ganes de més i no dubtarem en tornar-hi!!